El cas tenia tots els ingredients per a alimentar la mitologia popular durant setmanes, i ho aconseguí plenament. Començà quan empreses de l’entorn de Girona començaren a sofrir robatoris amb característiques curioses. La gent començà a anomenar els autors «lladres emboscats», perquè actuaven, desapareixien misteriosament i se suposava que s’amagaven en campaments que improvisaven als boscs. Eren quatre i, segons sembla, procedents de Romania. Les seves actuacions eren cada vegada més espectaculars i al final fins i tot esvalotades i absurdes. Tingueren especial intensitat durant les festes nadalenques i, després d’una pausa, es repetiren al Gener.
Els Mossos establiren estrictes controls i asseguraren que tenien rodejats als lladres. Però devia ser un assajament molt precari, perquè en dues ocasions els robatoris es produïren mentre els Mossos patrullaven en el mateix carrer on estaven els xalets i granges assaltats.
Semblava evident que els lladres no volien només augmentar el seu botí, sinó, al mateix temps, mofar-se dels Mossos d´Esquadra. Era el tema de murmuració en totes les barres de bar.
Cada robatori anava acompanyat d’una dinarot al lloc dels fets. Després es trobaven restes dels festins: formatge, embotits, cacauets, caps de xai, gallines, botelles de vi i cava, torrons. Fins i tot s’havien menjat mig cérvol que hi havia en un camió frigorífic. Els Mossos sempre arribaven tard, quan ells havien acabat les postres i s’havien amagat una vegada més al bosc, com Robin Hood.
Ja no se sabia on començava la ficció i acabava la realitat. Ningú volia quedar-se arrere en la narració de peripècies dels emboscats. Qualsevol robatori per habitual que fóra era atribuït als misteriosos romanesos fugissers.
Hi hagué dos detinguts: un quedà en llibertat per ser menor d’edat i l’altre assegura que no forma part de la banda. Els jutges han començat a prendre declaració a la legió d’afectats. I mentrestant, els lladres emboscats segueixen impunes.
Potser ja estiguin lluny, potser mai existiren en un altre lloc que la imaginació col·lectiva, que ha anat mesclant fets sense relació entre si per a generar una de les llegendes més populars dels últims temps, molt pròpia de la cultura rural de les zones on s’han anat produint els robatoris.
Jaume Fabre. La Vanguardia
